Capítol II: DEL MANRESA FC AL Cd'E MANRESA I DELS BARRETS AL PUJOLET
Data:
Font: cemanresa.cat
Autor: José Antonio Sánchez
Text:
Capítol II: DEL MANRESA FC AL Cd'E MANRESA I DELS BARRETS AL PUJOLET
Havíem deixat l'anterior capítol amb el naixement del Manresa Football Club, l'any 1906. Mesos més tard, ja dins l'any 1907, el Club es va inscriure a la Federació Catalana de Futbol, encara que passarien molts anys fins que es comencessin a disputar competicions oficials (el 1920). Fins aleshores tota l'activitat futbolística es basava en la disputa de partits amistosos i de tornejos en dates molt senyalades.
L'any 1909 va néixer un competidor del Manresa FC a la ciutat: el Catalònia Esports Club. Aquest fet va generar una rivalitat a la capital del Bages, entre els seguidors d'ambdós clubs, que en alguns casos va arribar a límits extraesportius. El 3 de maig de 1914 es va jugar un partit entre els dos clubs manresans per tal de decidir qui era el millor equip de la ciutat. Hem de tenir en compte que els dos clubs no s'havien inscrit en competicions federades, raó per la qual no existia cap barem oficial on agafar-se per atorgar-li a un la supremacia sobre l'altre, mitjançant una classificació que esvaís els dubtes. La casa manresana de Champagne Blanchart va cedir el trofeu que es van jugar el Manresa i el Catalònia. El partit se'l van prendre tan seriosament que, inclús, va xiular un àrbitre expressament desplaçat des de Barcelona, el Sr. Amechazurra. Un gol de Llobet a les acaballes de l'encontre va donar el triomf al Manresa FC, un fet que es va celebrar pels seguidors vermells-i-blancs per tot el centre de Manresa. El Catalònia, al seu butlletí, censurava aquella celebració donant-li tot el descrèdit possible. El fet que els seguidors del Manresa trenquessin ampolles de champagne davant la seu del Catalònia, va ser durament criticat pels directius rivals amb àcida ironia.
La Copa Blanchart va fer que la rivalitat entre les dues entitats encara fos més forta. Aquell mateix any el Manresa FC va canviar el camp dels Barrets pel de Les Arenes, un terreny molt més a prop del centre, que estava situat entre els carrers Barcelona, Alcalde Armengou i Ginjoler. Aquest fet seria clau per què va passar un parell d'anys més tard.
El 1916, a causa dels problemes econòmics pels quals travessaven les dues entitats, van arribar els primers contactes entre les directives per tal de buscar una manera d'unir esforços, i solament havia una manera d'unir-los: una fusió. Aquesta notícia va aixecar molta polseguera a la ciutat entre els seguidors més acèrrims d'ambdós clubs, que estaven totalment en contra d'aquesta possibilitat. Les negociacions, encapçalades per Miquel Llobet, President del Manresa, i Joan Galobart, president del Catalònia, van ser molt llargues, encara que les dues directives tenien clar que allò era el millor per les dues parts i que, al final, s'arribaria a un acord. El fet que el Catalònia busques un camp de joc (el Manresa en disposava) i que el Manresa busques un local social (el Catalònia en tenia un de propi) va ser clau per l'acord final. El Manresa FC queda clar que va tenir més pes a l'hora de la decisió final, no en va el nom del nou club va seguir portant el nom de la ciutat, els colors van ser els que ja portava l'entitat degana i el camp de joc, lògicament, seria el de Les Arenes. A més a més, la majoria dels jugadors que formarien el Centre d'Esports Manresa serien els integrants del Manresa FC.
Després de la fusió (encara que donades les circumstàncies mencionades anteriorment, absorció seria la paraula més adient, més encara si tenim en compte que el Catalònia no estava inscrit a la FCF) el club va seguir desenvolupant activitats esportives, culturals i recreatives al camp de Les Arenes, els diumenges a la tarda. Això, unit a què els dissabtes a la tarda els jugadors, directius i socis del Manresa es reunien al local social del Passeig Pere III, feia un xup-xup que anava couen encara mes l'afició pel futbol a la nostra ciutat. El camp de Les Arenes es va quedar petit per encabir l'augment de la massa social del club i es va buscar una nova i més amplia ubicació. El camp elegit va ser un que es trobava al mateix carrer de Barcelona, però una mica més amunt, a tocar del Poble Nou. El Catalònia Park va ser el camp de joc del Manresa els següents sis anys i el primer que va viure, per fi, partits de caràcter oficial. El club es va inscriure aquell any 1920 a les competicions organitzades per la Federació Catalana de Futbol i va començar a la Segona Categoria, grup B.
El creixement del Club va ser imparable. Tant que, en quedar-se petit (també) el Catalonia Park, no va quedar més remei que construir un nou camp de futbol. Els socis i d?altres ciutadans, mitjançant els 820 emprèstits que el Club va emetre per finançar les obres, van fer possible la nova casa del Manresa: el Pujolet, la seu del Club durant els següents 60 anys. Com a anècdota dir que el Pujolet va rebre partits oficials des de la temporada 1926-27, però un any abans d'acabar les obres, per la Festa Major de 1925, el diumenge 30, el Pujolet va viure els primers gols gràcies al 3-0 contra l?Iluro, partit organitzat per satisfer la fam de futbol i Manresa que vivia la ciutat. El partit també va servir com a preparació per l?eliminatòria que es disputaria una setmana després contra el Port-Bou. En joc hi havia un lloc a 1ª Categoria B. El Manresa, campió de Segona Preferent, s?enfrontà al cuer de 1ª Categoria B a dos partits, un jugat al camp de l?Espanyol (4-0 pel Manresa) i l?altre al camp del Guinardó (3-0 també pels blancs-i-vermell), que el durien a aconseguir el seu primer ascens des que s?havia federat, cinc anys abans.
Si bé el 4 i 5 d?abril de 1926 es va fer la inauguració oficial del nou camp de joc del Manresa, amb diverses activitats culturals i un Manresa-Sants com a plat fort, el 9 d'octubre de 1926 quedarà per a la història com la data en què el Pujolet va viure el primer partit oficial, un Manresa-Júpiter que acabà amb empat a zero. Una punxada que va ser l'única d'una temporada que solament va viure victòries manresanes al nou i flamant camp del carrer de Sant Fruitós. Per al record queda la primera alineació blanc-i-vermella d'aquell dia: Barceló, Zamora, Martí I, Delgado, Tort, Martí II, Font, Cella, Homs, Terme, i Guix.
Com a dada curiosa, fent una comparació entre aquella època i l'actual, dir que Manresa tenia prop de 30.000 habitants i el Centre d'Esports tenia 400 socis. Actualment, amb 78.000 habitants a la nostra ciutat, el Club només disposa de 272 associats. Sí, les comparacions de vegades són odioses, però sovint mostren una crua realitat.
José Antonio Sánchez
Font: cemanresa.cat
Autor: José Antonio Sánchez
Text:
Capítol II: DEL MANRESA FC AL Cd'E MANRESA I DELS BARRETS AL PUJOLET
Havíem deixat l'anterior capítol amb el naixement del Manresa Football Club, l'any 1906. Mesos més tard, ja dins l'any 1907, el Club es va inscriure a la Federació Catalana de Futbol, encara que passarien molts anys fins que es comencessin a disputar competicions oficials (el 1920). Fins aleshores tota l'activitat futbolística es basava en la disputa de partits amistosos i de tornejos en dates molt senyalades.
L'any 1909 va néixer un competidor del Manresa FC a la ciutat: el Catalònia Esports Club. Aquest fet va generar una rivalitat a la capital del Bages, entre els seguidors d'ambdós clubs, que en alguns casos va arribar a límits extraesportius. El 3 de maig de 1914 es va jugar un partit entre els dos clubs manresans per tal de decidir qui era el millor equip de la ciutat. Hem de tenir en compte que els dos clubs no s'havien inscrit en competicions federades, raó per la qual no existia cap barem oficial on agafar-se per atorgar-li a un la supremacia sobre l'altre, mitjançant una classificació que esvaís els dubtes. La casa manresana de Champagne Blanchart va cedir el trofeu que es van jugar el Manresa i el Catalònia. El partit se'l van prendre tan seriosament que, inclús, va xiular un àrbitre expressament desplaçat des de Barcelona, el Sr. Amechazurra. Un gol de Llobet a les acaballes de l'encontre va donar el triomf al Manresa FC, un fet que es va celebrar pels seguidors vermells-i-blancs per tot el centre de Manresa. El Catalònia, al seu butlletí, censurava aquella celebració donant-li tot el descrèdit possible. El fet que els seguidors del Manresa trenquessin ampolles de champagne davant la seu del Catalònia, va ser durament criticat pels directius rivals amb àcida ironia.
La Copa Blanchart va fer que la rivalitat entre les dues entitats encara fos més forta. Aquell mateix any el Manresa FC va canviar el camp dels Barrets pel de Les Arenes, un terreny molt més a prop del centre, que estava situat entre els carrers Barcelona, Alcalde Armengou i Ginjoler. Aquest fet seria clau per què va passar un parell d'anys més tard.
El 1916, a causa dels problemes econòmics pels quals travessaven les dues entitats, van arribar els primers contactes entre les directives per tal de buscar una manera d'unir esforços, i solament havia una manera d'unir-los: una fusió. Aquesta notícia va aixecar molta polseguera a la ciutat entre els seguidors més acèrrims d'ambdós clubs, que estaven totalment en contra d'aquesta possibilitat. Les negociacions, encapçalades per Miquel Llobet, President del Manresa, i Joan Galobart, president del Catalònia, van ser molt llargues, encara que les dues directives tenien clar que allò era el millor per les dues parts i que, al final, s'arribaria a un acord. El fet que el Catalònia busques un camp de joc (el Manresa en disposava) i que el Manresa busques un local social (el Catalònia en tenia un de propi) va ser clau per l'acord final. El Manresa FC queda clar que va tenir més pes a l'hora de la decisió final, no en va el nom del nou club va seguir portant el nom de la ciutat, els colors van ser els que ja portava l'entitat degana i el camp de joc, lògicament, seria el de Les Arenes. A més a més, la majoria dels jugadors que formarien el Centre d'Esports Manresa serien els integrants del Manresa FC.
Després de la fusió (encara que donades les circumstàncies mencionades anteriorment, absorció seria la paraula més adient, més encara si tenim en compte que el Catalònia no estava inscrit a la FCF) el club va seguir desenvolupant activitats esportives, culturals i recreatives al camp de Les Arenes, els diumenges a la tarda. Això, unit a què els dissabtes a la tarda els jugadors, directius i socis del Manresa es reunien al local social del Passeig Pere III, feia un xup-xup que anava couen encara mes l'afició pel futbol a la nostra ciutat. El camp de Les Arenes es va quedar petit per encabir l'augment de la massa social del club i es va buscar una nova i més amplia ubicació. El camp elegit va ser un que es trobava al mateix carrer de Barcelona, però una mica més amunt, a tocar del Poble Nou. El Catalònia Park va ser el camp de joc del Manresa els següents sis anys i el primer que va viure, per fi, partits de caràcter oficial. El club es va inscriure aquell any 1920 a les competicions organitzades per la Federació Catalana de Futbol i va començar a la Segona Categoria, grup B.
El creixement del Club va ser imparable. Tant que, en quedar-se petit (també) el Catalonia Park, no va quedar més remei que construir un nou camp de futbol. Els socis i d?altres ciutadans, mitjançant els 820 emprèstits que el Club va emetre per finançar les obres, van fer possible la nova casa del Manresa: el Pujolet, la seu del Club durant els següents 60 anys. Com a anècdota dir que el Pujolet va rebre partits oficials des de la temporada 1926-27, però un any abans d'acabar les obres, per la Festa Major de 1925, el diumenge 30, el Pujolet va viure els primers gols gràcies al 3-0 contra l?Iluro, partit organitzat per satisfer la fam de futbol i Manresa que vivia la ciutat. El partit també va servir com a preparació per l?eliminatòria que es disputaria una setmana després contra el Port-Bou. En joc hi havia un lloc a 1ª Categoria B. El Manresa, campió de Segona Preferent, s?enfrontà al cuer de 1ª Categoria B a dos partits, un jugat al camp de l?Espanyol (4-0 pel Manresa) i l?altre al camp del Guinardó (3-0 també pels blancs-i-vermell), que el durien a aconseguir el seu primer ascens des que s?havia federat, cinc anys abans.
Si bé el 4 i 5 d?abril de 1926 es va fer la inauguració oficial del nou camp de joc del Manresa, amb diverses activitats culturals i un Manresa-Sants com a plat fort, el 9 d'octubre de 1926 quedarà per a la història com la data en què el Pujolet va viure el primer partit oficial, un Manresa-Júpiter que acabà amb empat a zero. Una punxada que va ser l'única d'una temporada que solament va viure victòries manresanes al nou i flamant camp del carrer de Sant Fruitós. Per al record queda la primera alineació blanc-i-vermella d'aquell dia: Barceló, Zamora, Martí I, Delgado, Tort, Martí II, Font, Cella, Homs, Terme, i Guix.
Com a dada curiosa, fent una comparació entre aquella època i l'actual, dir que Manresa tenia prop de 30.000 habitants i el Centre d'Esports tenia 400 socis. Actualment, amb 78.000 habitants a la nostra ciutat, el Club només disposa de 272 associats. Sí, les comparacions de vegades són odioses, però sovint mostren una crua realitat.
José Antonio Sánchez