Una tarda de malastrugança per als de la Unió Esportiva

Data: 09/02/1926

Font: L'esport català

Autor:

Text:
Espanyol, 2 - U. E. de Sans, o

Una tarda de malastrugança per als de la Unió Esportiva

Un dia esplèndié, temperatura ideal; el cel blau sense un núvol que trenqués la bellesa d'aquest formós paisatge que hom albira des de l'extensió - per bé que poc poblada - tribuna del camp de l'Espanyol. He sostingut moltes vegades que els de l'Espanyol no es mereixien tenir un estadi tan magníficament situat com aquest; entenem-nos: no em refereixo a què no siguin dignes de posseir un bon camp de joc, però sí són incapaços de sentir al viu el panorama que des d'allí es gaudeix, i que a nosaltres, cada vegada que hi anem - molt poques, apressem-nos a declarar-ho ens embadaleix.
Cal no sentir les coses de la nostra ciutat tan fondament com les sentim nosaltres; cal que el cor no bategui tan viu com el nostre, perquè hom es trobi en un dia com el de diumenge passat, submergit en la llum d'un sol de primavera, sota aquell cel blau sense màcula, al qual formen escenari l'agresta fondària de la serra de Collcerola que remata tan gallardament el massís del Tibidabo, divisar l'enriolat zig-zag de les torres i "villas" de la Bonanova que al fons decora l'aburgesat Putxet; l'entreveure en la llunyania una platja tan riallera en aquella tarda primaveral, perquè hom pugui resistir indiferent la magnitud de l'espectacle, i no embriagar-se en el perfum que deixa sentir la magna natura.
Quina importància tenen en aquests moments els incidents del joc, i quin interès té l'assabentar-se qui va al davant de la classificació del Campionat? En edificar el seu camp de joc en aquest indret gairebé ideal, és probable que els de l'Espanyol ho fessin per atzar. Tanmatex cal reconèixer que l'atzar els ha fet fer la seva millor obra, perquè des de les tribunes de l'Espanyol, tot veient el partit de fútbol i sentint les "tendres" manifestacions d'entusiasme que surten de llevant i de ponent, hom aprèn a estimar una miqueta més aquest bé de Déu que és la nostra terra.
El director m'havia "manat" en forma imperativa que m'encarregués d'aquest partit. Va sobtar-me el tó de comandament, en persona d'habitud tan afable com és ell. Després n'he sabut la causa. Abans havia designat tres companys, l'un darrera l'altre, per a dur a terme aquesta tasca, però ells, amb més o menys dissimul, havien escorregut el "bulto". Segons sembla, havien previst que el Sans perdria, i no en volien pas ésser testimonis "premeditats". Per la meva part, soc també dels que em faig pregar per anar segons a quins partits, però diumenge no vaig tenir altre remei que acatar les ordres superiors. Més que les simpaties i debilitats que puguin sentir els meus companys pels de Sans, després he descobert la veritat de llur resistència. I verament, el vocabulari de certs sectors del públic de "preferència" és tanmateix ben poc encoratjador. Sabia el repertori de quan es perd i fins de quan s'empata, però desconeixia el que s'empra quan es guanya!
El ban del governador respecte d'allò de "los pueblos que representan los equipos", va quedar ben
mal parat pels pobrets del poble de Sans. Per cert que no vaig pas veure que cap dels nombrosos agents del governador tinguessin present ni l'ordre del seu superior, ni les disposicions municipals que castiguen amb cinc pessetes de multa les barroeres expressions tan combatudes per Ivon l'Escop. Aquest, enlloc de dedicar-se a la "ràdio", podria dedicar-se a donar conferències en algunes tribunes dels camps de fútbol. I els urbans es guanyarien més bé la vida allí imposant les multes de cinc pessetes, que no pas empaitant els xofers contraventors de les ordenances municipals.
El partit? Una primera part netament a favor dels unionistes, els quals desplegaren un preciós joc. Domini pronunciat no va existir, però portaren més la iniciativa, i sobre tot el desenrotllaren amb un estil sorprenent, especialment en els atacs per les ales. Potser va abusar-se una mica aquest recurs, que al principi va reeixir del tot, i que després va permetre als elements defensius de l'Espanyol de marcar amb molta més eficàcia. En fútbol no cal oblidar que la improvisació val molt, per bé que moltes vegades sigui en desmèrit de les regles amb què generalment cada equip esmerça les seves energies. Així, per exemple, les belles arrencades d'Oliveres i Rini, les d'aquest especialment, que al principi foren d'un efecte positiu i sorprenent, més tard, amb la repetició sistemàtica del recurs, va perdre tota mena d'eficàcia.
Hem dit abans que curant la primera part hom veié més joc en l'equip del Sans, i potser estaria millor de puntualitzar de la davantera del Sans, que no sempre va tenir l'ajut necessari per part dels mitjos, un xic tardans i aculats. No gaire brillant la part defensiva, i bona prova fou que sense que l'Espanyol aconseguís d'imposar un domini franc, cada escapada semblava que havia de resultar de funestes conseqüències per al marc d'En Pedret.
No va pas tenir sort el Sans, en el partit de referència, però sobre tot en aquesta primera part. Va tirar set o vuit corners contra l'Espanyol i posà en situació difícil a Zamora una pila de vegades. En una d'elles el gol fou fallat per veritable desgràcia, quan el porter esmentat ja havia perdut la bala i aquesta semblava haver d'entrar... sorgí el pal.
A la segona part, en canvi, ja no ens agradà, ni de bon tros, el joc del Sans. L'equip va estar més desencaixat, i la dèria del gol se sobreposà a les normes més elementals. En aquest segon temps, els vencedors foren realment millors que els unionistes, per bé que aquests, continuant la mala tongada d'abans, també fallaren ocasions gairebé inversemblants. Per si havia entrat o no havia entrat una pilota que també havia rebotit al pal, hi hagué el consegüent avalot, i poc després arribà la desmoralització en els rengles unionistes, els quals ja no feren res més de bo.
L'Espanyol, en general, jugà més serenament que el seu contrincant, i cal dir-noblesa obliga-que "Pepe Luís" va tenir ocasió de rehabilitar-se davant els seus admiradors, els quals ja començaven d'escamar-se amb la sèrie d'exhibicions no massa contundents que portava fetes. Fou el millor mig, car els seus dos companys continuen en franca crisi, sobre tot Caicedo (encara que a la segona part semblà jugà millor que a la primera), i afegirem que, deixant a part el fenomen Zamora-que per això és "as de los ases" i recomana el xarop, els neumàtics, etc., etc.,-fou l'home que més ens agrada en el terreny. El primer gol, esplèndidament convertit per Colls, és innegable que es va deure al fort impuls personal de Zabala, en un moment que per cert el Sans feia estona que dominava i que jugava fent veritables filigranes.
Tornant al joc que en general va desenrotllar l'equip espanyolista, a la primera part sembla que, dominat per la major rapidesa del Sans, es replegava més a la defensiva, deixant als seus davanters la missió d'escampar la boira tal com bonament podien, la qual cosa havien anat aconseguint gràcies a la inseguretat o indecisió dels defenses contraris.
A la segona part, creiem haver dit que s'imposaren força, i precisament no fou el seu domini un acorralament o una ofensiva a la desesperada, d'aquelles que habitualment res reporten, sinó que, al contrari, fou un joc més reposat i amb tot el màximum de serenitat que en un partit de Campionat pot demanar-se.
Molt bé ens va semblar la davantera, en la qual ja és sabut que hi hagueren modificacions. Mauri jugà d'extrem, en substitució d'Olariaga, segons sembla lesionat, i Ventoldrà reemplaçà el canari Oramas, el qual, d'ençà que la premsa incondicional va publicar-li el retrat amb allò del "discutido", ja s'ha fet "indiscutible" fins per als mateixos tècnics de l'Espanyol. Tanmateix aquesta "prensa de información imparcial" i de "paños calientes" ha fet quedar el pobre Oramas en molt mal lloc. I que consti que a no ésser la "boutade" dels genis seleccionadors del "Foment de la cria del canari", l'Oramas hauria passat sempre com un element discret i no hauria conegut la sensació del fracàs que avui l'envolta. Hauria jugat o l'haurien substituït enmig de la indiferència general, i el seu nom no hauria hagut d'anar tant d'ací i d'allà. "La Publicitat" en té la culpa d'haver volgut fer "política". (A les qüestions de criteri, els "elementos del orden futbolístico" en diuen fer "política".) Deixem-ho córrer, que si Déu vol no ens faltarà ocasió de tornar-hi, per a tranquil·litat dels senyors Cabot, Moles i Garcia.
En Ventoldrà ens va semblar entre un terme mig de fluixet, però discret, la qual cosa vol dir que hom pot arribar-hi a trobar "pasta" per completar-lo com un bon element. Colls, de davanter centre, va tenir en general una bona actuació, i sobre tot va ésser pràctic en aprofitar les ocasions que se li presentaren. En descàrrec de la nostra consciència, cal convenir també que al mig-centre del Sans se'l veié rares vegades. Sense tenir una gran tarda, es van entendre regularment bé Padrón-Yurrita. El primer féu dues arrencades sorprenents, per bé que abusà del "dribling". L'habilitat del "dribling" arriba a ésser un defecte si el jugador que la practica no té el cap d'ull necessari per a saber quan n'hi ha prou, i aquest "excés en la mesura" li sol succeir sovint al canari. Yurrita va apuntar-se un segon gol bellíssim de forma.
Molt bé el defensa Portas, el qual, sobre tot a la primera part, quan la davantera del Sans semblava més perillosa, féu coses sorprenents.
M'han dit (i jo no ho sé) que els del Barcelona en certa època preferiren Walter al fill de Sant Feliu, que és En Portas. Conseqüència d'això: Que als del Barcelona o els captivà la sonoritat del nom germànic, o tingueren pa a l'ull. Que mirat i ben refilat podria ésser les dues coses juntes.
Ens hem estès prou perquè hàgini d'entretenir-nos a "filmar" el partit. No fou allò que se'n diu d'una gran emoció, però tampoc va estar mancat d'un ver interès, car tot i portant avantatge l'Espanyol, els del Sans apretaren de valent i amb una mica menys de "pega" haurien d'haver marcat.
El primer gol el féu a la primera part En Colls, en aprofitar una escomesa de Zabala, en un moment que els defenses unionistes devien mirar la talaia del Tibidabo, que en aquell moment giravoltava. L'empordanès va llançar un xut magnífic. Ens plau de felicitar-lo, perquè trencant el costum (que no volem qualificar) de saltar i brincar, com solen ara fer els nostres jugadors quan han fet un gol, tranquil·lament va tornar al mig del camp, esperant que centressin la bala. L'enhorabona,
El segon gol el feren a la segona part, i fou per obra de Yurrita, en forma força desconcertant i difícilment descriptible, car ell mateix se centrà la vala que s'apressaven a recollir Colls i Padron. Els Jacks del Sans marcaven a aquests, mentre l'esmentat extrem aconseguí per cames de reprendre la pilota, esquitllà un contundent xut que deixà veient visions a Pedret.
Hem dit abans que els unionistes tingueren mala astrugança en el xut. En una ocasió, un tret fortíssim de Tonijuan va rebotre al pal de dalt, i sembla com si per efecte del rebot entrés dins, però molt ràpidament, car Zamora aconseguí d'aclarir la situació. Consultat el jutge de gol, va dir que la bala no havia entrat. Hi hagué una mica de xivarri i l'àrbitre, potser per calmar els ànims, aprofità poca estona després una topada entre Zamora (que portava la bala) i Rini, que caigué a terra, per.... assenyalar penalty contra l'Espanyol. Com que no som dubtosos en la matèria, podem permetre'ns el luxe de dir que, al nostre entendre, fou una barrabassada de la més grans, car l'entrada va ésser del davanter del Sans al porter espanyolista, i si aquest va tocar-lo amb el peu, es veié manifestament que era sense intenció de fer mal, la qual cosa, en darrer terme, seria l'única raó lògica que podria al.legar l'àrbitre per justificar la seva decisió anti-reglamentària a tot ésser-ho. Sinceritat obliga, senyors.... El penalty va ésser llançat per En Gularons, després de la comèdia preparatòria, als núvols.

Equip del Sans.--Pedret, Perelló, Balasch, Soligó, Gularons, Calvet, Rini, Tonijuan, Monleon, Martinez i Oliveres. Perelló a la segona part actuà de davanter.
Equip ce l'Espanyol.-Zamora, Canals, Portas, Trabal, Zabala, Caicedo, Mauri, Ventoldrà, Colls, Padron i Yurrita.